Cartoixa d'Escaladei. 2016 — Museografia

Visita museïtzada de la Cartoixa d'Escaladei que busca interpretar i evocar l'experiència de la vida monacal en un edifici actualment en ruïnes que es troba en procés de rehabilitació.

Institució impulsora: Agència Catalana de Patrimoni Cultural

Ubicació: La Morera de Montsant, Catalunya

© Renderització: Ignasi Cristià SL

El projecte de la Cartoixa d'Escaladei es planteja com un centre d'interpretació de la vida monàstica, així com de l'edifici que actualment es troba en un estat ruïnós. El recorregut es divideix en tres zones: la zona d'acollida, la zona cenobítica, i finalment la cel·la. El primer espai és un lloc de descompressió, d'informació i d'aproximació al recinte. Suposa un primer acostament a la vida monàstica i a la interpretació del territori on s'emplaça l'edifici, i per això aquí hi ha un espai dedicat a la Denominació d'Origen del Priorat i a la cultura del vi de la zona.

Després de sortir de la zona d'acollida ens endinsem en les dependències dels monjos, que estaven vetades a la major part del públic. Com la metàfora bíblica de l'ull de l'agulla, els arcs entre les ruïnes d'Escaladei ens marquen el començament d'un viatge iniciàtic, amb la portada de l'antiga església de fons. Aquí trobem dos espais d'interpretació de la vida monàstica. En el primer se'ns explica la rutina d'un monjo, el treball, la pregària, la lectura, la meditació, la contemplació... Totes les seves accions tenen com a únic objectiu la trobada amb Déu. Tot això es mostra a través d'un recurs visual i sonor projectat sobre la pròpia superfície de pedra de la sala. A continuació una altra sala més gran ofereix informació sobre els diferents moments del dia per a un monjo, modulats per les hores d'oració, mitjançant una projecció sobre un altre mur de pedra de grans dimensions.

Finalment avancem cap al veritable cor de la cartoixa: la cel·la. L'espai més íntim i silenciós, on el monjo experimenta una solitud inviolable. Aquesta zona és la més difícil a nivell conceptual: com fer entendre al visitant aquesta sensació d'aïllament i aquesta relació tan intangible i personal amb l'espiritualitat? Hi ha una cel·la reconstruïda que es pot visitar, però tot i que aporta informació a nivell arquitectònic o històric, no és més que una petxina buida. Per solucionar això vam proposar una instal·lació formada per un cercle de seients amb un sistema d'audició particular. S'escolta una veu que llegeix una carta escrita per un monjo a la seva mare, un relat personal que obre una finestra a la seva ànima impenetrable, fent-nos sentir per uns instants l'experiència de l'aïllament monacal. Una reclusió que, després de l’estricte règim de privacions i la separació dels éssers estimats, amaga entrega, amor i llibertat, motiu de la felicitat que il·lumina la cara dels monjos. Aquest espai simbolitza per tant la connexió entre el cel i la terra, sintetitzat en un dibuix que un monjo havia dibuixat sobre una rajola, una escala i una creu, que va servir per dissenyar el logotip.